L'AUTEUR

BIOGRAPHIE

Serge Gayral - Né le 19 février 1948 à Castres (Tarn). Ecole primaire à Brassac (Tarn). Etudes secondaires à Castres (1960 - 1966). Licence d’espagnol à Toulouse (1966 - 1969). Assistant de français au lycée Padre Isla a León (Espagne, 1969 - 1970).

Professeur d’espagnol à Marseille (1 an), Luxeuil-les-Bains (3 ans), Cransac-les-Thermes (9 ans), Villefranche de Rouergue (21 ans) ainsi que cours et ateliers d’occitan ; retraité depuis 2008. Cours d’occitan à l’Université occitane d’été de Laguépie de 2003 à 2017 ; collaboration aux dictionnaires occitan-français et français-occitan de Christian Laux, au Diccionari General Occitan de Cantalausa (2003) et à la méthode d’apprentissage, Cap a l’occitan, d’IEO Edicions (2008).

Depuis les années 90, auteur de romans tout en occitan ou bilingues, de divers recueils, de blagues, de mots croisés, de 40 "tranches de vie", de 40 dialogues, d’une traduction de Don Quichotte (morceaux choisis). Le chapitre 4 de la première partie figure dans une édition exceptionnelle de Don Quichotte en 150 langues, El Quijote universal. Siglo XXI, parue en Espagne en 2016, à l’occasion des 400 ans de la mort de Cervantes. Traduction également des Entremeses de Cervantes, dont deux on été joués par Serge Gayral lui-même en 1968 et 1969, à Toulouse et dans les environs.

MON AVENTURA OCCITANA

Totes devèm admetre que sèm en Occitània. Sus las tretze regions de la França metropolitana, son tres que lor nom, compausat d’un sol mot, es en rapòrt estrech amb la lenga, Bretanha, Occitània e Corsega. Seriam en Occitània se l’occitan existissiá pas ? Es impossible de dissociar lo nom de la region del nom de la lenga. Lo prononciar o l’escriure es rapelar e reconéisser implicitament l’existéncia de la lenga, d’una lenga viva dins sa diversitat lingüistica. Per balhar un nom a una region novèla del sègle XXI auriam causit lo nom d’una lenga anciana, d’una lenga mòrta ?

Se tota lenga merita respècte e consideracion, qué dire de la que balha son identitat a nòstra region ? Respècte e consideracion per qu’aquela lenga contunhe de viure, tot simplament, es a dire li permetre d’èsser ensenhada e presenta dins la vida de cada jorn, coma lenga parlada e escricha, èsser presenta a la ràdio, a la television e dins la premsa. Deu èsser presenta dins tot jornal, tota revista que pareis dins Occitània, tot simplament. Cossí ? En li laissant una plaça sufisenta que li permeta d’èsser visibla e d’existir. S’es pas quicòm de novèl, es lo dever e lo ròtle dels mèdias de difusir e de promòure non solament la cultura mas tanben la lenga.


Mon caminament cap a lenga

Justament la premsa joguèt un ròtle per ieu dins la presa de consciéncia de l’importància d’aquela lenga. Pendent tres ans foguèri "exiliat" dins l’èst de França per ensenhar l’espanhòl. Per demorar en contacte amb ma tèrra occitana, èri abonat a un jornal regional. I aviá una rubrica, puslèu corteta, que balhava qualques novèlas en lenga occitana. Me metèri a la legir, me mainèri que la compreniái e subretot qu’èra la lenga de ma tèrra, de mon país, que revertava la qu’ausissiái sovent dins mon vilatge tarnés de Braçac (Brassac) ont demoravi quand èri dròlle. Me mainèri que la compreniái pro plan, mas que la parlavi pas e qu’èra quitament una vergonha de parlar pas la lenga de sa tèrra. Aquel sentiment foguèt tant mai fòrt qu’ensenhavi una lenga estrangièira, l’espanhòl. Ensenhavi una lenga estrangièira, e la lenga de ma tèrra èra encara una mena de lenga estrangièira per ieu ! Quicòm trucava vertadièirament, e decidiguèri de me metre seriosament al trabalh quand tornariái al país. Tanlèu tornat, a Cransac, crompèri de libres, de diccionaris, de gramaticas. Pendent tres ans prenguèri los corses per correspondéncia del Collègi d’Occitània de Tolosa. Cal dire que l’ausissiái quand anavi dins la bèla familha a La Croseta (Lacrouzette - Tarn), pas luènh de Castras, dins lo Sidòbre. Los bèls parents, nascuts en 1920 e 1923, parlavan pas jamai francés entre eles. Es per aquò que disi sovent que l’occitan es pas la lenga dels òmes preïstorics ! Non, l’occitan es pas una lenga anciana, es la lenga de nòstres aujòls, la sola que foguèt parlada pendent un millenari dins gaireben tot lo sud de França, trenta dos departaments. Merita pas respècte e consideracion ? Pendent de sègles nòstres aujòls se serián exprimits dins una sembla-lenga ? Joan Bodon, l’abat Bessou, Enric Mouly, Calelhon e tantes maites aurián escrich dins una sembla-lenga ? Non, escriguèron dins la lenga de l’ostal, del terrador. Los Roergasses ne pòdon èsser glorioses, los autres Occitans tanben.


Mon caminament cap a l’escritura

Lo primièr libre que crompèri foguèt La grava sul camin de Joan Bodon, una revelacion, non solament la descobèrta d’una lenga requista, mas tanben l’istòria de l’autor a son retorn d’Alemanha que me rapelava l’istòria de mon pròpri paire, mandat el tanben al STO. Contunhèri d’aprene e de legir, puèi l’escasença de l’ensenhar se presentèt, seguida de l’enveja d’escriure. Es aital que mon primièr roman Lo barracon pareguèt en 1996. Pus tard, n’escriguèri dos en rapòrt amb l’emigacion roergassa en Argentina, non solament per çò que representava de tot abandonar per anar viure "delà la mar" (qu’es lo títol de mon primièr roman sus aquel tèma), mas tanben perque l’occitan èra la lenga dels Roergasses d’aquela epòca. Faguèri tanben la revirada de Dòn Quichòt (tròces causits) e dels Entremeses de Cervantes. Los legeires interessats pòdon trapar la presentacion de mos obratges sul site sergegayral.fr. Lo darrièr, lo vinten, paregut en novembre de 2021, es Tròces de vida editat pel Grelh Roergàs.

ESCORREGUDA EN ESPANHA

Èrem en 1967. Paul-Francés e ieu aviam dètz e nòu ans. Me propausèt de partir amb el far lo torn d’Espanha amb sa Dos cavals. Èra lo sol que menava. Nos prestèron una tenda e partiguèrem en direccion del País basc per davalar cap a Madrid. Quina circulacion sus aquela nacionala, de camions mai que mai, de camionasses qu’enfumavan tota la rota. E, coma se seguissián un l’autre, cossí far per lor passar davant amb una vièlha Dos cavals ? Sus de quilomètres, foguèrem condemnats a respirar lo fum dels camions espanhòls ! Passèrem Madrid sens nos arrestar. Auriam pas sauput ont montar nòstra vièlha tenda, que fasiam de camping salvatge, coma se ditz. Per contra, visitèrem Toledo, l’anciana capitala, una vila formidabla, plena de monuments d’epòcas diferentas, una leiçon d’Istòria.

Nos arrestàvem dins los vilatges o pel campèstre. Aquel vèspre nos èrem engulhats per un camin de cabras. La Dos cavals volguèt pas tornar partir. La pedala de l’accelerador respondiá pas pus, s’èra destacada del cable. Quina maganha ! Fin finala, a dich de furgalhar, Paul-Francés capitèt d’encrancar la pedala, e tornèrem partir amb la crenta que lo problèma se repetiguèsse ; foguèt pas lo cas.

Aquel ser, en Andalosia, fasiá negranuèch. Èrem prèp d’una vila, vesiam los lums dels ostals. Finiguèrem per trapar una mena d’ermàs ont montèrem la tenda. L’endeman matin, nos mainèrem que l’aviam montada al mièg dels ostals, puslèu dels ostalasses de la banlèga d’una vila ! Visitèrem Granada, Sevilha, Còrdoa, un encantament, d’autras leiçons d’Istòria.

Arribèrem a Gibraltar. I aviá de bandièiras coloradas pertot, un ambient de fèsta. E dedins, quin contraste ! De cabinas telefonicas rojas, de policièrs, de comèrcis, de pancartas anglesas ! Nos expliquèron qu’èra pas una fèsta, mas un referendum per saupre se los estatjants volián demorar angleses o pas. La màger part ( 99,64% !) votèron per demorar angleses…

LAS BANDERILHAS

A la fin de las annadas 60, passèri qualques meses a Madrid. I faguèri la coneissença d’un jove qu’èra l’amic d’un torero famós de l’epòca, Ángel Teruel. Aquel jove me diguèt que l’anèsse veire de sa part se me trapavi dins una vila ont taurejava.

Ángel Teruel venguèt taurejar a Tolosa lo 11 de mai de 1969, a las arenas del "Soleil d’or" qu’existisson pas pus. Aprenguèri qu’èra a l’otèl "Les Comtes de Toulouse". I anèri lo jorn de la corrida. Me presentèri en disent que veniái veire Ángel Teruel de la part d’un amic seu. L’emplegat me demandèt d’esperar, tornèt e m’acompanhèt fins a la "suite" (coma dison los Franceses). Ángel Teruel m’aculhiguèt coma a un amic de totjorn. Nos tutegèrem sulpic. I aviá tres o quatre personas amb el ; doas èran ocupadas a lo vestir de torero. Èri impressionat per aquel ceremonial. D’aquel temps parlàvem (veniái d’acabar la licéncia d’espanhòl). Me diguèt que seriá interessant per el de conéisser lo francés e d’aver un professor particular coma ieu, que i anava soscar. Efectivament, per ieu seriá estat una aventura formidabla. Me dediquèt una fòto e me diguèt que m’ofririá un parelh de banderilhas pendent la corrida.

Coma los autres espectators, èri segut dins las grasas quand dintrèt sus la pista. Li cridèri « Ángel ! Ángel ! ». Suspreses, lo mond m’agachavan, quand vegèron lo torero se sarrar de ieu e me balhar las banderilhas que s’aprestava a utilizar, e contunhèron de m’agachar un moment sens comprene. Descobriguèri alara que la poncha de las banderilhas es coma una arma en forma d’anquet, qu’un còp plantadas demòran dins lo còrs del paure taure.

Tornèri veire lo torero a Tarragona e a Nimes. Nos saludèrem, mas jamai prenguèt pas la decision d’aprene lo francés… e demorèri amb mon parelh de banderilhas, qu’ai pas jamai utilizadas !

DÈTZ MINUTAS DE CELEBRITAT

Pendent ma carrièira d’ensenhaire d’espanhòl, organizèri qualques viatges escolars en Espanha. Aquela annada visitàvem una part de Castilha la Nòva, Madrid, Segovia, Aranjuez, El Escorial, Toledo… Aquel jorn, deviam visitar "el Palacio Real", lo Palais Reial, de Madrid. La visita èra programada e anonciada. Quand arribèrem a la pòrta, nos respondèron qu’èra pas possible, que i aviá lo rei, Juan Carlos a l’epòca. En realitat, èra pas aquí que viviá ; i veniá per sos afars o per d’actes oficials a quin moment que foguèsse. Caliá trapar quicòm mai, e decidiguèri d’anar visitar lo país de Dòn Quichòt, la Mancha, que foguèt una suspresa per ieu primièr estant qu’èra pas estat previst.

Quin contentament de totes quand los molins se destaquèron a l’asuèlh, quilhats suls puèges. D’ont mai no’n sarràvem, d’ont mai nos languissiá de davalar de l’autocarri. E de córrer cap al molin qu’anàvem visitar e non pas atacar ! Totes esmoguts en pensant a Dòn Quichòt e a Sanche plan segur, i poguèrem dintrar per pichons grops.

Un còp defòra, foguèri enrodat per un tropelon de dròlles espanhòls que se regassavan, talament contents de me veire ! Ni ieu, ni mos collègas professors, ni nòstres collegians compreniam pas çò que se passava. D’unes, amb papièr e estilo, me demandavan un autograf ! E finiguèrem par aver la responsa : me prenián per un actor famós de l’epòca. Me calguèt insistir pendent dètz minutas per lor dire que s’enganavan, qu’èri un simple professor que visitava Castilha amb sos escolans…

En 2012 / 2013 faguèri una revirada de Dòn Quichòt justament, una seleccion dels melhors tròces, editada per l’IEO en 2014 dins la colleccion Flor Envèrsa, n°8. En 2016, pels 400 ans de la mòrt de Cervantes, l'Universitat Complutense de Madrid publiquèt "El Quijote universal. Siglo XXI", una edicion excepcionala de Dòn Quichòt en 150 lengas. Per la lenga occitana, causiguèron lo capítol 4 de ma revirada. Pus tard, revirèri los Entremeses de Cervantes (pichonas pèças de teatre), editats pel Grelh Roergàs en 2018, n°58. N’aviái jogats dos, en 1968 e 1969, quand èri estudiant a Tolosa.

PRIMIÈR ROMAN

Quaranta ans i a, escriguèri un primièr tèxt, cortet, Lo barracon, un dever que faguèri pel Collègi d’Occitània que ne seguissiái los corses. Me foguèt inspirat per una bastenda de la familha, sonada "lo barracon", al ras del vilatge tarnés de mon enfança, Braçac (Brassac) ; una bastenda rectangulara de 6x5 a quicòm prèp, ont metián lo fen, los apleches, las bèstias.

Plan pus tard, me diguèri que lo qu’escriu una pagina ne pòt escriure maitas, e me lancèri dins l’escritura d’un tèxt pus long que finiguèt per balhar un roman, mon primièr roman, Lo barracon, qu’aviá pas res a veire amb lo primièr tèxt qu’èra una mena de conte. Dins lo roman, imaginèri lo barracon coma un refugi d’autres còps pels romieus qu’anavan a Compostèla e que se trapa sul camin de l’escòla d’un dròlle de dètz ans, lo narrator, que lo considèra coma seu. Lo vesèm dins la familha, dins lo vilatge, dins lo barracon, e dins l’escòla ont se passa quicòm de grèu tre la debuta, la desaparicion d’una dròlla que tot lo mond cèrca tot lo long del roman… E se’n passan de causas dins aquel barracon.

L’escriguèri a la man, lo mandèri a Cristian Laus (1934 - 2002), grand occitanista, autor de mantun libre e de diccionaris. Me faguèt las correccions, me balhèt de conselhs. Puèi lo mandèri a Joan-Claudi Sèrras, autre grand occitanista, autor tanben de libres e diccionaris, e responsable de las edicions de l’IEO a l’epòca. Lo jorn que me telefonèt per m’anonciar que l’anavan editar foguèt un dels jorns pus importants de ma vida, en defòra dels eveniments familials. Aquel premièr roman foguèsse pas estat editat, tanplan auriái quitat d’escriure… e dempuèi contunhi. Se volèm que nòstra lenga visca encara un pauc, la cal parlar, la cal cantar, la cal ensenhar, la cal legir e la cal escriure.

MESSA ESPANHÒLA

Aquela annada de 1966 èri en Terminala. Lo professor d’espanhòl organizèt un viatge en Espanha. Me soveni pas per quina rason, decidiguèt que los escolans serián dins l’autocarri amb los autres professors acompanhaires, e el dins sa pròpria veitura. Per èsser pas sol, me demandèt de l’acompanhar dins la veitura, benlèu perque me destinavi a ensenhar l’espanhòl coma el, un privilègi inesperat per ieu. De temps en temps, quand sentissiá venir lo sòm, nos arrestàvem. Lo me caliá desrevelhar un quart d’ora pus tard. Lo temps qu’el dormissiá coma una missara, ieu agachavi lo païsatge ; situacion improbabla d’un escolan desrevelhat dins la veitura d’un professor endormit sus las rotas espanhòlas ! Foguèri totjorn impressionat per aquela facultat de s’endormir sulpic e de recuperar en quinze minutas ! Puèi tornàvem trapar lo grop a l’endrech previst.

 Un còp a Madrid, faguèrem las visitas tradicionalas, lo musèu del Prado, lo pargue del Retiro, la Puerta del Sol, la Plaza Mayor, la Plaça d’Espanha, lo Palatz Reial, la Gran Vía, eca. Lo grop èra lotjat dins un establiment religiós. Lo director, un prèire, deviá dire la messa del dimenge a la television espanhòla qu’aviá pas qu’una cadena principala a l’epòca. Caliá un grop per cantar darrièr lo prèire, un grop diferent cada dimenge. Los organizators demandèron a nòstre professor s’èra d’acòrdi per que nòstre grop cantèsse. Non solament nos calguèt aprene los cants, mas tanben las pregàrias, quicòm que jamai auriam pas imaginat, lo professor tanpauc.

Èrem impressionats per tot aquel ceremonial, un autre mond per nosautres. Lo prèire diguèt la messa amb d’autres prèires que nos felicitèron a la fin. Quand o contèrem dins las familhas, nos volián pas creire. Nos calguèt insistir per los convéncer qu’èrem venguts d’artistas !


AMB CRISTIAN LAUS (CHRISTIAN LAUX) 1934 – 2002


Autor de romans, La coa de la cabra (1978), Garriguenc (1996), Los uèlhs de l’anhèl (1999), Joan Delcaire (2003, parucion postuma), d’un diccionari occitan-francés, d’un diccionari francés-occitan, de nombroses obratges de vulgarizacion, d’articles, d’estudis divèrses…

Ensenhavi l’espanhòl. Dins las annadas 80, m’interessèri de mai en mai a l’occitan ; comencèri a l’ensenhar tanben. A la debuta de las annadas 90 participèri a un estagi d’occitan a Tolosa ont coneguèri Cristian Laus. Puèi escriguèri mon primièr roman, Lo barracon. Un còp acabada la redaccion, a la man, lo me caliá far legir e corregir per qualqu’un. Cristian acceptèt sulpic, una granda satisfaccion per ieu. Li portèri li manuscrit al seu ostal, a Albi. Parlèrem. Me diguèt que me fariá signe quand l’auriá legit. Qualque temps pus tard i tornèri. Me comentèt mon "trabalh", me senhalèt las decas, me balhèt de conselhs. Apondèt que, quand l’auriái corregit, lo mandèsse a Jan-Claudi Sèrras que s’ocupava de las edicions de l’IEO a l’epòca, çò que faguèri. E Lo barracon pareguèt en 1996. Sens los conselhs e los encoratjaments de Cristian, benlèu Lo barracon seriá pas jamai sortit e auriái quitat d’escriure.

Aquela annada 1996, pareguèt son roman, Garriguenc. Me propausèt de far una presentacion publica comuna dels dos romans a l’ostal occitan d’Albi, Lo Grifol, un remenbre fòrt agradiu per ieu que me permetèt de conéisser Ramon Chatbèrt, d’escambiar amb el e de li dedicar mon roman, una granda fiertat per ieu. Puèi Cristian me propausèt de li mandar d’articles per la revista Occitans ! e me demandèt de tornar legir qualques paginas de sos diccionaris occitan-francés e francés-occitan. En 1997, agèri l’astre de manjar amb el e Cantalausa jos la lòtja de Còrdas per una fèsta occitana, ont eles dos presentavan lors libres e ieu lo meu primièr.

En mai de nòstre amor de la lenga, pòdi senhalar autres dos punts comuns. Dins son roman Los uèlhs de l’anhèl (IEO 1999), escriu a la pagina 169 que lo primièr libre que legiguèt foguèt La grava sul camin de Joan Bodon, ieu tanben. Dins son primièr roman, La coa de la cabra (IEO 1978) e dins Los uèlhs de l’anhèl parla de las vendémias a Càsols (prèp de Besièrs), que ieu tanben agèri l’escasença de far pendent dos ans quand èri estudiant, qu’aviái de familha dins aquel vilatge.


AMB ROBÈRT MARTÍ (ROBERT MARTY) 1944 – 2021


1976 : participacion a l’emission Apostrophes de Bernard Pivot per son libre Découvrir le roman populaire ; 1986 : president de l’IEO (Institut d’Estudis Occitans) ; 1997 : director d’IDECO (Edicions de l’IEO) ; poèta, paraulièr, autor de tres romans, L’ombra doça de la nuèch (1983), Hic nox nomen mutat (1989), Lo balestrièr de Miramont (2006) ; articles e cronicas divèrsas recampadas dins Pichòtas novèlas del front (1997) ; president de l’Ostal Bodon a Crespinh (Avairon).


Dins lo tèxt "PRIMIÈR ROMAN", escrivi :  « Quaranta ans i a, escriguèri un primièr tèxt, cortet, Lo barracon… Me foguèt inspirat per una bastenda de la familha, sonada "lo barracon", al ras del vilatge tarnés de mon enfança, Braçac (Brassac) ; una bastenda rectangulara de 6x5 a quicòm prèp, ont metián lo fen, los apleches, las bèstias. Plan pus tard… me lancèri dins l’escritura d’un tèxt pus long que finiguèt per balhar un roman, mon primièr roman, Lo barracon (IEO 1996) qu’aviá pas res a veire amb lo primièr tèxt qu’èra una mena de conte. »

Perqué parlar d’aquò ? Perque a cinquanta mètres a pena d’aquel barracon, i a un ostal que, dins las annadas 60, èra logat per Robèrt Martí qu’ensenhava al collègi del vilatge. Lo coneissiái pas personalament, mas lo vesiái jogar al rugbí dins l’equipa del vilatge. Jamai auriái pas imaginat qu’aquel òme que vesiái córrer vendriá una figura màger de l’occitanisme, encara mens que seriái en contacte amb el après aver escrich un roman en occitan, quicòm que lo jovent qu’èri auriá pas imaginat tanpauc a aquela epòca. Pus tard, a partir de mon segond libre editat per l’IEO, Un estiu sus la talvera (2001), foguèri regularament en contacte epistolar amb el. Puèi nos vesiam un pauc cada an a Rodés per l’Estivada, e subretot a l’Universitat occitana de Laguépia (Tarn-e-Garona) ont balhàvem de corses de lenga totes dos, pendent quatòrze ans per ieu.

En 2008, l’IEO èra a aprestar un metòde d’aprendissatge de la lenga occitana, Cap a l’occitan. Robèrt me contactèt per una relectura primièr, puèi per enregistrar los 76 dialògs. Aquò se passèt pendent tres jorns dins un estúdio de La Sala (Decazeville), amb el, Maria-Pèira Bessièra, Simona Fenairon, Pau Bòni e ieu, de bons moments de complicitat e de frairièira. La resulta n’es un manual illustrat e tres CD. Per l’anecdòta : aquela annada (me soveni pas quina), participavi a un salon del libre a Montoliu (Aude), lo vilatge del libre, justament. Tres personas se sarrèron de la taula, me saludèron e, tanlèu m’ausir, me demandèron s’èri pas una de las voses del metòde. Avián reconeguda ma votz ! Èran tres Catalans, tres Barceloneses qu’estudiavan l’occitan amb lo metòde Cap a l’occitan qu’aviá sautada la frontièira !

Pòdi pas acabar sens mençonar las qualitats de contaire de Robèrt, vengut l’umorista Padena, que faguèt viure la lenga d’un biais extraordinari, non solament sus l’empont, mas dins de caissetas e dos DVD. Quin plaser de lo poder veire e escotar encara ! Oblidarem pas lo nòstre Robèrt.